Voliana publica Taula rodona de Pere Calders i La joia de ser catalans de Víctor Alexandre, dos textos, dos autors, però una mateixa obra teatral que ja ha estat representada en diverses ocasions.
Aquí reproduïm el que en diuen David Vila i el mateix Víctor Alexandre
![]()
![]()
Aquí reproduïm el que en diuen David Vila i el mateix Víctor Alexandre
"... Amb Taula rodona descobrim el Calders dramaturg. I el descobrim literalment, perquè el text, inacabat, i que hauria estat la seva primera incursió en el teatre, va ser descoberta entre els papers de l’autor. I si bé és cert que el text ens ofereix una nova perspectiva sobre l’univers caldersià, no és pas menys ver que, en el fons, hi retrobem el Calders de sempre, l’observador atent de la realitat que l’envolta, incisiu, amb aquella mirada múrria que ens ofereix a través de les paraules dels seus personatges. A l’entorn d’aquesta taula rodona, d’aquest debat sobre El crac imminent de la civilització occidental, Calders ens presenta un seguit de personatges –o potser hauríem de dir persones, ja que la vareta màgica de l’autor ens els fa reals, tangibles– que ens ofereixen el seu punt de vista sobre una societat canviant, en evolució constant, i que sovint no som capaços d’entendre...
Taula rodona enllaça amb La joia de ser catalans, la part de l’obra escrita per Víctor Alexandre, i ho fa amb un gir sorprenent, profundament caldersià: Calders deixa de ser l’autor i es converteix, via telefònica, en un dels personatges de l’obra. Cedint l’autoria del text a Alexandre, aquest la reprèn i se la fa seva i li dóna una continuïtat i un final que, sense moure’s del perfecte equilibri entre realitat i absurd que caracteritza els textos de Calders, ens recorden a l’ensems la visió crítica que Alexandre té de molts aspectes de la catalanitat. Els debats estèrils, les disputes internes o la incapacitat per arribar a acords desfilen per davant de l’espectador i esdevenen un retrat satíric del país. Som un país que ha rebut els embats genocides dels dos grans Estats veïns i que els ha resistit però que, paradoxalment, no acaba de trobar la manera de desempallegar-se’n i esdevenir, així, un país normal. I curiosament, els protagonistes, que representen els nostres pitjors vicis, en lloc de despertar-nos l’animadversió, se’ns fan entrenyables, propers i, no cal dir-ho, ens hi sentim plenament identificats. Riure’s dels nostres propis defectes, és, sens dubte, la millor manera d’afrontar-los".
David Vila i Ros. Sabadell, abril de 2015
"... Amb relació a l’obra, he de puntualitzar que en realitat estem parlant de dues obres. Una és Taula rodona, de Calders, i l’altra La joia de ser catalans, d’un servidor. Aquesta és la raó per la qual aquí es presenten separadament. La meva, però, no existiria sense la primera, ja que, com he explicat, va ser a partir del plantejament inicial de Calders i dels personatges que ell va escollir, que vaig començar a treballar. I com que, dissortadament, no sabrem mai quin era el seu propòsit, he optat per respectar la identitat i la professió de tots ells i també l’època en què transcorre l’acció, que és la dels anys setanta del segle XX. L’única llicència que m’he permès ha estat fusionar en un de sol els dos empleats de l’ateneu i la mestra de dansa. Ho he fet perquè onze intèrprets en escena són prohibitius avui dia per a qualsevol companyia professional per raons econòmiques –ultrapassar-ne els cinc o sis comporta una càrrega que no existia antigament– i això en dificultaria la representació. La xifra de nou personatges continua essent alta, però és un xic més assequible. Val a dir, però, que aquesta fusió me l’ha permès el fet que tant un dels empleats de l’ateneu com la mestra de dansa tenien una presència del tot fugaç en el text de Calders, altrament no hagués estat possible. Amb tot, les poquíssimes paraules que deien les he volgut mantenir traspassant-les al personatge d’en Fontanals. D’aquesta manera conservem la integritat del text, evitem que les companyies hagin de fer la reducció pel seu compte i en facilitem la representació.
D’altra banda, tot i que les dues obres estan molt ben delimitades en aquestes pàgines, l’encadellat és absolut i on acaba una comença l’altra. Em refereixo al fet que la darrera rèplica de Taula rodona, en què en Soldevila parla de presentar una ponència a la Convenció Internacional de Berlín, enllaça amb les primeres paraules de La joia de ser catalans, que és el moment que en Soldevila rep la trucada de Pere Calders. Finalment, amb relació als noms dels personatges, Calders només en va posar dos: Soldevila i Vinyals. La resta es definien per la seva professió: metge, pintora, escriptora, empleat... Jo, a La joia de ser catalans, els he conservat i n’he afegit alguns. En Vinyals, l’economista, passa a dir-se Josep Antoni Vinyals i Comajoncosa; el metge és el doctor Fortet; el capellà, mossèn Faristol; l’empleat de l’ateneu, Fontanals; i la poetessa, Maria dels Àngels Englantina.
Pel que fa al contingut de La joia de ser catalans, he optat per conservar l’estructura pròpia del que seria un determinat teatre català de la primera meitat del segle passat, que és l’estructura que penso que volia transmetre el text de Calders, i fer un divertiment satíric, un xic surrealista, sobre la personalitat dels catalans, amb alguns elements del teatre de l’absurd, cosa que significa que les lleis de la lògica no existeixen i que tot es torna caricaturesc, incongruent i còmic. Darrere l’humor, però, s’amaga una mirada crítica de la manera catalana de ser i de l’eterna desunió dels catalans. La inconstància, l’individualisme, la divagació, el desànim, la tendència a agafar el rave per les fulles, a magnificar banalitats, a posar-nos pals a les rodes o a marcar distàncies per raons de matís –tot i que sense que mai arribi a pujar la sang al cap– són elements força definitoris del tarannà català. Ben sovint, a més, les hores que dediquem a discutir no es tradueixen en fets concrets. Sempre, sempre, sempre hi apareixen interferències de tota mena que emboliquen la troca. Això sí, ens queda Albert Camus i el seu convenciment que la humanitat és absurda. En aquest cas, els catalans devem ser profundament humans, atès que som obstinadament absurds.
L’escena en què tots els ponents s’aixequen i un d’ells suggereix d’anar a fer un mos, també respon a aquest tarannà. Amb el seu desenvolupament, he volgut mostrar fins a quin punt en una situació tan trivial com aquesta es fa palesa la nostra dificultat per posar-nos d’acord i prendre una decisió. Penso, tanmateix, en descàrrec d’aquest capteniment, que tot plegat respon a la lògica dels tres segles de captivitat de Catalunya. Seria un miracle que un poble que ha romàs captiu i emmanillat durant tres-cents anys presentés uns trets caracterològics propers a l’autoconfiança, a l’assertivitat, a la constància, a la concreció i a l’esperit de comandament. I més encara, si tenim en compte que el segrestador ha concentrat totes les seves energies a afeblir-lo i a esborrar-li la consciència de la seva identitat. Amb tot, n’hi ha prou de veure l’actual i vigorós despertar de la nostra consciència col·lectiva per concloure que el segrestador ha fracassat espectacularment. No se’n pot dir una altra cosa, de la seva incapacitat per reeixir en aquest objectiu malgrat haver gaudit d’un poder de més de cent mil dies. Ara, per tant, només resta saber quant de temps trigarem a deixar de sentir-nos identificats amb els personatges i les situacions de Taula rodona i de La joia de ser catalans. Mentrestant, però, anem al teatre, gaudim d’aquestes obres i practiquem el saludable exercici de riure’ns de nosaltres mateixos"
Víctor Alexandre
.jpg)
.jpg)
