Paraules precioses de Jordi Dorca Dorca en la presentació a la biblioteca Dos Rius de Torelló del llibre de Jaume Plana "La falç i la rosa" el 19 d'abril, amb la col·laboració de la llibreria Xicoy.
![]()
![]()
![]()
![]()
Gràcies, Jaume. Gràcies per la falç, gràcies per la rosa.
La falç i la rosa. Dos símbols amb molta grapa. La falç: el combat, la lluita pels ideals públics, polítics; i la rosa, l’amor, el desig de plenitud personal. Una història de fidelitat al país i a si mateix, tenim: una història de lluita i de militància, i de recerca de l’amor. Tot a la plegada.
Segimon Serrallonga escrivia al jovent: “qui no milita per una causa que abraci l’interès personal més fondo amb l’interès general més ampli no és digne d’escriure una sola ratlla: no valdrà la pena [...]”.
És evident que Jaume Planas ha sabut assumir aquesta causa, aquest dictat de joventut. Pel seu sentir, pel seu compromís. La novel·la en si mateixa esdevé la història d’un retrobament amb el país i amb la identitat. El protagonista (gairebé alter ego del mateix autor) explica el retorn a Catalunya, des de l’Índia, un retorn que s’esdevé després d’una estada de 20 anys allí. Explica el retorn, en efecte, a la seva pàtria catalana i postolímpica, aquell país tan cofoi, potser inconscient i tot. I ve, torna, per la crida del pare, és a dir, per una crida de la consciència.
L’amor d’Alice, encara a l’Índia, encarna, segons el meu parer, els ideals més nobles, els millors somnis, la rosa. Alice és, sens dubte, un personatge –eteri, això sí– que el lector farà bé de seguir.
El llibre –no podia ser altrament en el meu cas– m’ha fet recordar un gloriós anhel de llibertat. Sencer. Aquell anhel d’una generació, en certa manera perduda, que van veure com en la dita, transició política es posaren en venda, se subhastaren, de fet, tots els ideals. Les cadires, es repartiren. Trist banquet. Temps perdut que es projecta en aquest país d’eufòria –de buida eufòria– postolímpica que Jaume Planas ens presenta.
L’autor fa notar, tanmateix, que hi hagué qui, fent seu l’anhel esbossat en la malaguanyada transició democràtica d’aquells anys 70, lluità, dèiem, i des de diferents trinxeres, a favor d’altres opcions de país.
Però l’impacte més fort de la tornada a aquesta Barcelona postolímpica no és sinó la sensació d’estrangeria que hom sent. També en l’aspecte lingüístic. I aquí crec que ve a tomb rellegir el conegut poema de Palau i Fabre:
L’estranger
-¿De quin país és aquest estranger?
-No ho sé.
-Com se diu?
-No ho sé.
-¿Què fa? ¿Quina llengua parla?
-No ho sé.
-¿Com us dieu, bon home? -...
-...
-¿De quin país veniu? ¿On aneu?
-Sóc d’aquí. Sóc estranger.
El viatge, aquest viatge de tornada, esdevé, doncs, la descoberta de l’estrangeria, dels diferents sentits i matisos de l’estrangeria. I de diverses formes d’estrangeria, potser. En un país que s’estranya de si mateix.
L’estil és àgil, fresc, amb bones dosis d’humor. Én un thriller, en diuen ara, on surten tots els qui han de sortir. Tots. Tot.
Les màfies. Les màfies, els traficants d’armes, personatges obscurs. Policies, policies bons, policies dolents. La Via Laietana, comissaria sinistra, els tractes de la qual Jaume Planas va arribar a conèixer.
Personatges de la corda de Ciudadanos hi apareixen: preciudadanos. Elements de l’anarquisme, de l’extrema esquerra. I el pastisser, el ric pastisser, el gran golafre de riqueses materials, sense rosa, sense falç. Hi són tots, tots. En una mena de borratxera inacabable. I aquí s’escola una frase que encara em fa rumiar: Si estàs sol, no hi ha borratxera. Frase que val la pena de recordar. Però el passat no para de burxar-me.
Més personatges. La saviesa, representada per Narcís, exmonjo, home entotsolat, savi, sí, però de saviesa sense acció, sense falç. Amb el rerefrons sempre de Montserrat, el paper de l’Església, les referències a altres accions armades, a la guerra civil. I notes de relat familiar que podrien ser les de molts de nosaltres.
El fris, com dic, és completíssim: hi trobem àdhuc els ressons i epígons del moviment hippie. Cossos macats, tonejats, florejats.
S’escau, emperò, que de traïdors traïdors no se n’hi acaben de veure. Per ser traïdor cal, en efecte, una categoria moral, i fins una consistència personal gens freq, un acte d’auto determinació previ. No n’hi ha gaires, de traïdors. En tenim pocs, i per això la nostra història col·lectiva és la que és, amb més mesquineses, potser, que no pas altes traïcions. I per això, també, els Lax’Busto –ho recordeu?- van haver d’escriure una cançoneta en què reivindicaven la figura d’Emiliano Zapata, al costat de la de Pancho Villa, aquest sí, autèntic traïdor, gran venut, m’han informat. Els vam haver de llogar fora.
Estrangers, dèiem. Però també orfes hi ha. Orfeneses. En el viatge cap a la infantesa. En les evocacions. El reconeixement dels lluitadors oblidats. Sebastià, per exemple: Sebastià màrtir. Una mena d’orfenesa, és. Una frase sura, lapidària: Catalunya no sap honorar els seus màrtirs. Els qui han fet sacrificis. Aquests sovint resten oblidats, penalitzats. Aquest clam, aquest plany és el que se’m va imposar com a grossa conclusió en acabar la primera lectura.
L’univers de la Catalunya postolímpica, el país que troba el protagonista és un univers esense sentit, caòtic, on s’ensuma la desolació. M’ha recordat –no ho he pogut evitar– la versíó cinematogràfica dels Planeta dels micos quan Charlton Heston, agenollat, perplex, astorat i no sé quantes coses més, remuga, què heu fet, o què no heu fet, i pensa, se sent que pensa: quin món de mones!
I em torna la frase lapidària: Catalunya no sap honorar els seus màrtirs!
Establert el fris, riquíssim, hom enceta la narració de la lluita. O la continua. La falç. En la meva interpretació, aquesta lluita, es pot entendre com a metàfora del màxim sacrifici personal. L’últim, inapel·lable.
I la lluita, la lluita armada, en diferents fases. Remembrances de Puig Antich hi trobareu. En seqüències, ben escandides, que Planas ens ofereix del passat. Però l’autor no es recrea en els episodis de violència. Ans al contrari: la mostra sense escarafalls. No hi ha sang i fetge, crec jo. No dic com acaba la lluita, no ho puc desvetllar.
Sí que goso dir, en canvi, que la mort d’Alice –mort simbòlica– és la mort dels ideals. Ideals de joventut, ideals de justícia. Els principis. No és perquè sí que la novel:la es clogui amb unes pàgines intitulades Epitafi. Però l’autor es manté fidel als seus ideals. I ho remarca. Contra la mort.
Novel·la que es llegeix bé, sense patiment extern, els adjectius no hi són sobrers, planen sense ofuscar. Demana, això sí, una ferma, serena reflexió. Sobre el que som. Una nació la potència de la qual seria enorme si no fos un lloc on sovint els uns fan la punyeta als altres.
En fi. He pensat que un poema de la centenària Joana Raspall podria homenatjar ben bé la lluita dels resistents, els ideals de llibertat que ell –autor, persona, enamorat del viatge– mai no ha deixat de banda.
Un haiku, doncs, en el centenari del naixement de la poetessa.
Visc forastera
en una terra xopa
de desmemòria.
